La volta al Vignemale

Autor: Pito Costa



Tinc una especial predilecció per la muntanya del Vignemale, no puc fer-hi més. A voltes, la gent tenim una molt sentida preferència per una cançó, una pel•lícula, un llibre o un fill. Jo la tinc pel Vignemale. Sento una gran passió per aquesta muntanya, que considero la més bella de tots els Pirineus, ja des de fa uns quants anys.
Bujaruelo, inici i final d'aquesta sortida

El Vignemale és una muntanya polièdrica, esvelta, majestuosa, grandiloqüent, espectacular; amable i suau per la seva vessant sud, esfereïdora i complicada per la seva vessant nord. I no tan sols això: totes les valls que l’envolten són autèntics paratges salvatges de natura i fauna d’una bellesa incomparable. Dissortadament, el Vignemale és una muntanya llunyana pels catalans, sobretot tenint en compte que la seva ascensió més directa és per Gavarnie. Tot i això, us proposem una ruta circular, amb ascensió inclosa a la Pique Longue, que es pot plantejar en el cap de setmana i sense la necessitat de fer grans quilometrades amb cotxe. Això si, caldrà tenir una bona resistència i bona forma física per a cometre la ruta. Una sensacional travessa, variada i d’una bellesa extrema, que ens conduirà al massís del Vignemale per la vall d’Ara, tot voltant per les valls de Gaube i Ossue, amb el repicó final de l’ascensió a la Pique Longue. Una ruta que no us decebrà!

1a. ETAPA: San Nicolás de Bujaruelo-Coll d’Oulettes-Oulettes de Gaube-Hourquette d’Ossue-Petit Vignemale (opcional)-Refugi de Baysellance.

Aquesta etapa és força llarga, amb un desnivell acumulat d’uns 2100 metres i una bona patejada, per la qual cosa us recomanem fer-la quan el dia sigui força llarg.
La vall de l'Ara

La primavera és la millor època per fer la travessa. Els Pirineus esclaten de colors i la natura ressorgeix de la letargia hivernal. És aquesta una de les èpoques més vitals de l’any. L’aigua brolla per arreu, els prats es vesteixen de catifes d’un verd immaculat, les olors i els colors et foten com una moto i la temperatura és perfecte per la pràctica de l’activitat de muntanya. És com si tots els factors confluïssin per aconseguir el plaer total dels sentits. La vall d’Ara no és una excepció. A mesura que ens hi endinsem podem assaborir, mica en mica, tots els canvis de paisatge que conformen els estrats alpins. Els primers engorjats ens faran gaudir del bosc caducifoli, en forma de fageda. Després el bosc de fulla perenne, més sofert, regnat pel pi negre ens deixarà pas a les praderes verdes i despullades d’arbres, senyal inequívoca de que anem guanyant alçada. Les centenars de marmotes que anem trobant, gaudeixen fartes de l’abundància d’aquesta estació. Isards, voltors, marmotes i més marmotes, aigua, flors de tots colors i més verd. La vall d’Ara és un autèntic paradís salvatge, encara poc concorregut degut a la seva vasta extensió.
La cara Nord del Vignemale

Mica en mica deixarem el verd per canviar al marró del rocam calcari que forma el massís del Vignemale. Pugem a qualsevol dels dos colls que separen la vall d’Ara de la vall de Gaube, el de Mulets o bé el d’Oulettes. Nosaltres triem el segon, un pèl més alt, però també més proper a la nostra ruta. Un cop comencem a baixar cap a les Oulettes de Gaube em ve a la memòria la primera vegada que vaig visitar aquesta magnífica vall. Va ser al 1992, en una llarga jornada després d’ascendir a la Gran Facha. Tenia el Vignemale mitificat gràcies al llibre del Bellefon. Li’n tenia ganes. Un cop arribats al Coll de Mulets, cansats de la llarga jornada, em va superar l’espectacular imatge de la plana de les Oulettes de Gaube, que imaginava més propera, amb la immensa cara nord de la Pique Longe. És d’aquelles imatges que tinc gravada a la retina i que, encara a hores d’ara, no deixa de sorprendre’m i meravellar.

A les Oulettes aprofitem per fer un mos abans d’encarar la pujada cap a l’Hourquette d’Ossue, coll que uneix la vall de Gaube amb la vall d’Ossue. La pujada no és massa dura, més aviat al contrari, sembla dissenyada especialment per guanyar alçada amb la màxima comoditat. Un cop salvats els aproximadament 600 metres que separen la collada de la plana, podem ascendir al Petit Vignemale. Un caprici molt recomanable, però totalment opcional, per acabar el desnivell positiu de la jornada. De baixada, fins al refugi de Baysellance, on podem fer nit. També podem acampar a prop del refugi, o una mica més avall, ja pensant en la jornada de demà. De fet, encara que això comporti portar una mica més de pes, és l’opció que prefereixo.



2a. ETAPA: Refugi de Baysellance-Pique Longue du Vignemale-Pic du Clot de la Hount-Barrage d’Ossue-Coll de Bernatuara-Bujaruelo.
Pujant al petit Vignemale

Pugem a la Pique Longue du Vignemale per la via normal. Per tal de cometre l’ascensió, farem ús del piolet i els grampons (i també ens hauríem d’encordar per acabar de fer-ho bé), un cop avancem per la gelera d’Ossue. Just a la base del cim, ens trobarem amb una corredor nevat una mica inclinat, que pot esdevenir una grimpada de segon grau força descomposta, un cop avançada la temporada. El cim més alt dels Pirineus francesos ens regala una vista monumental i extensa. Podríem carenejar tot el circ fins al cim del Montferrat, que és una ruta sensacional i no massa difícil. Tot i això, la jornada és llarga i només farem el primer tram d’aresta, fins al Pic du Clot de la Hount, on trobarem algun pas de segon superior, com a molt. Un cop arribats a aquest cim, podem retornar a la gelera, tot seguint la carena i sense cap mena de dificultat. Refem la ruta d’ascens, baixem fins la presa d’Ossue i creuem el riu en direcció a la cabana de Lourdes, en molt bon estat. Aquí deixem la transitada vall d’Ossue per la pau i la tranquil•litat de la vall de la Canau, que ens portarà a la última collada de la travessa, el coll de Bernatuara. Tornem a retrobar-nos amb l’aspecte més salvatge dels Pirineus. Natura en estat pur. Un cop assolit el coll de Bernatuara, topem amb una perla d’aquestes que tot sovint ens ofereixen els Pirineus. És l’estany de Bernatuara, magnífic i encaixonat a la sortida del coll. Encara estic buscant la sortida natural, que no és visible. És una bassa rodona i perfecte, realment original. Un altre caprici de la natura. Dubtem per on flanquejar, però no hi ha cap problema: anem cap a la nostra dreta, tot vorejant l’estany i busquem el punt de mínima alçada per superar una petita collada.

Ja només ens queda descendir els últims mil metres de desnivell fins a Bujaruelo, tot tancant el cercle que vàrem iniciar just el dia anterior. Sembla estrany haver viscut totes aquestes sensacions i contrastos amb només un parell de dies. La travessa és intensa i ens deixarà aquest sabor de boca. Ara toca fer uns bons estiraments, menjar una mica i demà com nous, a pensar en la propera sortida.