Bolivia, esta és mi tierra.

Autor: Josep Montes



(20 de juliol a 19 d’agost).

Alain Mesili, a la nova edició del seu llibre "Los Andes de Bolivia, Guía de Escaladas" no es queda curt quan diu: "Bolivia es aún un país secreto (...) con montes y selvas difícilmente penetrables, ríos terriblemente caudalosos, montañas soberbias y bellas (...) y donde la aventura aún es posible"

Efectivament Bolívia, situat al cor de l’Amèrica del Sud és un país ple de grandiositats paisatgístiques i rècords difícils de superar: la Paz, la capital més alta de món; el Titicaca, el llac navegable més extens de la terra; el Salar de Uyuni, l’escorça de sal més extensa del món; la més gran reserva mundial de liti; el país amb el percentatge més gran de població indígena de Sud Amèrica, i evidentment els Andes, representats al voltant de La Paz per la Cordillera Real, on a una distància de pocs quilòmetres trobem una infinitat de cims que superen amb escreix els 5.000 m d’alçada.

El viatge el vàrem concebre amb la idea d’aconseguir realitzar algunes ascensions a cims clàssics de la Cordillera Real, així el Pico Austria, Pequeño Alpamayo (5.370 m), Huyna Potosí (6.088 m) i l’Illimani (6.438 m) varen ser alguns dels nostres objectius. La realitat però, no sempre ens deixa assolir els somnis, però en canvi ens sorprèn amb regals insospitats.
Col.lecció Josep Montes

L’arribada a la Paz és tota una experiència, som a ple mes de juliol, l’estiu a Catalunya és sufocant, anem en màniga curta, quan baixem de l’avió un aire fred ens posa la pell de gallina, cal abrigar-se de seguida, doncs aquí l’hivern està en plena vigència. No caminem més de 50 metres estirant dels tres petates carregats de material de muntanya, quan la sobtada acceleració de la respiració ens fa adonar que estem a 4.000 m.

L’aclimatació és un procés necessari del que ningú pot escapar. Els primers dies cal anar amb calma, no fer esforços, veure molt líquid i tenir certa paciència. Aprofitem per conèixer la Paz, la seva gent, el seu menjar i el conegut carrer Sagarnaga, seu de la major part de les agències de la Paz i on es poden contractar guies, jeeps, trekings, i tot allò que cal per visitar el país.

Els primers quinze dies els plantegem amb la idea de fer turisme i anar-nos adaptant a l’alçada progressivament. La situació estratègica de la Paz pel que fa a la Cordillera Real, fa que sigui un magnífic camp base urbà, des d’on es poden anar fent les diferents incursions al país.

Una petita motxilla serà suficient per voltar uns quants dies, la resta ho deixem al dipòsit de l’hotel. L’Illa del Sol, Copacabana, Chacaltaya, són algunes de les nostres primeres destinacions. Resulta increïble, estem a l’Illa del Sol, en mig del llac Titicaca, el sol es pont i il·lumina amb tons rogencs la cordillera del Illampú, que reflexa les seves neus sobre l’aigua del llac.
Col.lecció Josep Montes

Anem en un bus-cama, plou i neva al llarg de tot el trajecte. D’hora al matí arribem a Potosí, 4.090 m. Ciutat espoliada durant molts segles pels espanyols. La visita a les mines del Cerro Rico, és una de les experiències més impactants d’aquest viatge. Com pot ser que en ple segle XXI encara hi hagi gent que visqui en aquestes condicions? Tinc 25 anys, tinc silicosi, saps? Els metges m’han dit que si no deixo aquesta feina em moriré aviat. Però que he de fer, necessito els diners per mantenir la meva família.

La ciutat de Potosí, esplendorosa en altres temps, ara es troba en plena decadència, des de que el govern va deixar que el preu dels minerals baixés fins a nivells insostenibles.

Els testimonis produeixen esgarrifança, el minaire mastega coca per aguantar el dur treball de sol a sol, beu alcohol de 96 graus, per oblidar, fuma, i treballa sense descans amb l’esperança d’una vida millor.

Arribem a Uyuni, punt de partida del tour del Salar. Això és increïble, fantàstic. Circulem per una superfície de sal tant extensa que es fa impossible l’orientació, són més de 9.000 km2 de superfície, la reserva de liti més gran de la Terra. Les ulleres de sol són imprescindibles per no cremar-nos els ulls. Fem un pícnic a La Isla del Pescado, protuberància de roca que sura enmig d’aquest mar de sal i on els cactus són els reis de l’espai. Grans i majestuosos aguanten solemnes les dures condicions de l’indret. Entrem a la reserva nacional de fauna Eduardo Avaroa, volcans fumejant, deserts acolorits com la paleta dels pintors, i la increïble Laguna Colorada, on fem nit. Avui, cap al migdia hem passat per una llacuna plena de flamencs, quina passada!! La temperatura cau per sota dels 15ºC sota zero, aquest viatge no és per tothom, cal anar ben preparat. Una parella de belgues que ens acompanyen despotriquen de la situació. La gent sovint estem massa ben acostumats.

Quina meravella, estem en un indret anomenat Sol de la Mañana, és un cràter amb una intensa activitat volcànica. El terra està bullint, escup, estem envoltats de gasos que surten de la Terra. És perillós passejar per aquí? Ningú no s’ho planteja. Segur que a Europa hi hauria un tancat i uns grans cartells de "perill", però Bolívia encara és salvatge, aquí tot és possible.
Col.lecció Josep Montes

Estem pujant al volcà Licancábur (5.960 m), hem sortit molt d’hora, era negra nit, però no ha servit de res. El jeep amb el que fèiem l’aproximació s’ha quedat sense llums. Hem hagut d’esperar a l’alba. Les hores d’espera a 15ºC sota zero s’han fet eternes. Estem al cim. A la dreta Xile i el desert d’Atacama, als nostres peus la llacuna Blanca, l’horitzó està retallat per volcans que saluden el cel amb un fumejar continu. Déu ni do quina ascensió. A partir dels 5.000 m ha estat dura, manca l’aire, el cap fa una mica de mal, però tot ha valgut la pena.

Estem al camp base del Condoriri, ja han passat 17 dies de viatge, només hi ha una expedició acampada. Demà intentarem pujar al Pequeño Alpamayo (5.330m), abans que es faci fosc fem el camí d’aproximació fins a la glacera i el memoritzem. Segur que demà de matinada, a les fosques, avançarem més de pressa. Són les quatre, la Núria no es troba bé, esperarem fins demà. Mentre me’n vaig a pujar el pico Austria 5.290 m, més fàcil i proper al camp base. La baixada del cim es fa eterna i dolorosa, reapareix una recent lesió al bessó dret. Arribo a la tenda destrossat. Quina mala sort!! Desmuntem i xino xano tornem a La Paz. El metge recomana repòs. ADÉU a la muntanya, Hem de canviar de plans.

Agafem un avió i cap a la selva. Guau, quin plaer, vegetació frondosa, calor, alegria, sembla mentida com el clima pot arribar a condicionar el caràcter de les persones que viuen als pobles. Estem a Rurrenabaque, a una hora d’avió de la Paz.
Cocodrils, tortugues, aus del paradís, anacondes, piranyes, capibaras i dofins d’aigua dolça, són alguns dels inseparables companys de viatge. Cada racó amaga una nova meravella per descobrir, estem remuntant el riu Beni, afluent de l’Amazones.

Sense presses, al ritme de les estacions ens quedem amb la il·lusió i les ganes de continuar el nostre viatge sense fi. Ja han passat 30 dies i per nosaltres el viatge tot just acabava de començar, Santa Cruz, Cochabamba, Perú, Argentina, Xile, Brasil... tants i tants llocs per visitar i tant poc temps...


Dades Pràctiques

Com Arribar: Els vols a la Paz són escassos i cars. Durant el viatge vàrem coincidir amb gent que havia volat fins al Perú, o Xile i després havia entrat a Bolívia per carretera.
Allotjaments: A la Paz hi ha molts hotels, de preus molt variats. Recomanem l’hotel Torino.
Desplaçament: A Bolívia hi ha molt poques carreteres asfaltades i els recorreguts són molt llargs. És recomanable seleccionar trajectes on es pugui utilitzar el tren, o el bus-cama, molt més confortables.
Pel que fa als accessos als camps base, hi ha una autèntica disbauxa respecte als preus dels jeeps. Els bolivians són gent molt seriosa i de confiança, a vegades pot sortir més econòmic llogar un taxi. L’agència Huayna Potosí ens va prestar molt bon servei, i el seu refugi al peu del Huayna Potosí és un excel·lent punt de partida.
L’agència Colque Tours, és de lluny la millor opció per fer el Tour del Salar de Uyuni.
Alimentació: Es pot trobar pràcticament de tot. És recomanable la carn de llama i la gran varietat de patates. Pel que fa a l’aigua, pràcticament a tot arreu es troba aigua embotellada. A les zones de muntanya, una mica de iode és suficient per garantir la seva potabilitat.
Material de muntanya: A la Paz és difícil comprar material tècnic de muntanya. Les agències en disposen pels seus clients. És molt recomanable portar-ho tot des d’aquí. No serà estrany trobar gent que ens vulgui comprar el nostre material.
És molt important portar roba d’abric adequada, la temperatura pot baixar fàcilment dels 18ºC sota zero durant la nit.


Bibliografia.

Bolivia, Lonely planet 2001
Los Andes de Bolivia, guía de escaladas, Alain Mesili, Producciones CIMA, 2003.
Bolivia, A Climbing Guide, Yossi Brain, Ed Cordee, 1999.
Cordillera Real, Montañas de Cóndores....