Els 3000 del pirineu

Autor: Pito Costa



Si digués que darrera el meu repte d´aconseguir els 212 cims de més de 3000 metres dels Pirineus no hi hagut un afany col·leccionista, mentiria. Però encara mentiria més si obviés la principal motivació que m´ha conduït a ascendir-los: el fet obsessiu per conèixer la geografia del territori, la necessitat d´un mateix de posar-se a prova i la manera de viure la muntanya i l´excursionisme d´una manera que està en perill d´extinció: el que jo en dic l´excursionisme de cabana i fogonet, actualment substituït pel que anomeno excursionisme de Visa, malles, barreta energètica i Camelbag.

Des de ben petit m´ha fascinat la idea de pujar muntanyes. I sempre m´han captivat les històries d´aventures en muntanya i les conquestes dels cims més alts del planeta. Tinc especial predilecció pel llibre del Patrice de Belleffon (Pirineus, 100 millors excursions), el que considero el meu punt de partida per a les meves excursions i travesses. Aquest llibre m´obrí un univers desconegut de valls, cims, refugis, crestes, etc, que mai m´hagués imaginat que existís...i tan a prop, als Pirineus.

Amb 17 anys vaig fer el meu cim de 3000, el Verdaguer, i en aquell moment no tenia cap coneixement de que hi hagués un catàleg o documentació de tots els 3000 dels Pirineus. Va ser força més tard que vaig descobrir el llibre del Buyse, la qual cosa em motivà a fer excursions als massissos més alts dels Pirineus. Us haig de dir que mai he estat d´acord amb la catalogació dels 3000, tal i com ha estat feta. I més encara quan sortí la nova catalogació i l´edició del Capdevila, on apareixen i desapareixen cotes de 3000 metres, que amb prou feines pots reconèixer sobre el mateix terreny. No dubteu ni un moment que d´aquí a pocs anys, tornarà a aparèixer una nova classificació amb un fotimer de 3.000 secundaris més. De fet, a la zona del Vignemale o al mateix massís de la Maladeta, hi ha forces cotes que, avui en dia, encara no entenc com no les han considerades com a cims secundaris.

No cal dir que pujar a tots els 3000 dels Pirineus no té cap mèrit, si més no, a nivell alpinístic. Una persona ben preparada i amb una mica de insistència, els pot fer amb un o dos anys, anant molt fanàtic. Per sort, o per desgràcia, aquest no ha estat el meu cas i tot just vaig fer l´últim 3000, 14 anys més tard que el primer. Pels amants de les estadístiques, cal dir que si compto tots els 3000 que he anat repetint, ja en sumo uns 360. Però he gaudit tant fent crestes, itineraris d´esquí, travesses, caminades i grimpades, que al final m´havia oblidat de que algun dia o altre calia posar l´última creu a la llista. Ara si, per pur col·leccionisme.

No cal escriure cap article per a donar informació sobre els horaris, especificacions tècniques i d´altres sobre els 3000. Seria absurd i una pèrdua de temps, doncs ja hi ha molta informació recopilada. Tot i això, m´agradaria recomanar tota una sèrie de sortides que, des d´un punt de vista personal, crec que són autentiques joies. Excursions que no em cansaria mai de fer, any rera any, i que hi tinc una especial predilecció. No em pregunteu el perquè. A vegades l´estat personal, la meteorologia, la companyia i mil histories més, fan que recordis un itinerari d´una manera més especial. He fet l´esforç de resumir aquests itineraris a partir de les activitats que m´han conduït a fer tots aquests cims: l´esquí de muntanya, les crestes, el caminar i el grimpar. Dissortadament, no m´he pogut "prodigar" massa en el món de l´escalada, amb la qual cosa no puc fer un recull de vies d´escalada en roca o gel per les parets d´aquests cims. Qui sap si d´aquí uns anys...
Ascensió a l'Aneto amb esquís. Col. Pito Costa

ESQUÍ DE MUNTANYA: No cal dir que el massís de la Maladeta és el paradigma de l´esquí de muntanya als Pirineus. Fer l´Aneto per Barrancs és una sortida excepcional. Si pugem amb esquís als peus fins l´Espatlla d´Aneto, tindrem aquella sensació de buit i d´estar més penjats que uns periquitos. I l´arribada a l´Aneto és simplement sensacional. Res, però, comparat amb l´orgàsmic descens fins al Pla d´Aigualluts. Brutal!!!

La Pica d'Estats per Pinet és una excursió que sempre m'ha agradat molt. Tot i que les dues últimes vegades que l´he fet he trobat una neu més aviat dolenta, en general les condicions acostumen a ser molt bones, degut a la seva orientació nord. La primera vegada que vaig fer aquesta sortida, vaig trobar una neu pols des del mateix cim de la Pica, fins a l´Artiga. Encara ara ho recordem.

El Posets per Viadós, amb el repicó del corredor Arlaud també la considero una excursió inexcusable. El desnivell és considerable i el descens un dels millors dels Pirineus. La posta de sol des del refugi de Viadós, sobre els cims de les Espadas i el Posets, és d´aquelles estampes que no es paguen amb calers.

Un últim apunt. En pla travessa, sens dubte la zona del massís del Vignemale, el meu preferit dels Pirineus. El 2002 vàrem realitzar una travessa amb els amics Broch i Orbay, que tot sovint recordem. Quina neu i quins dies! Comenceu per Panticosa i la Vall de Marcadau i acabeu per la Vall de Brazato, tot pujant al Cambalès i al Vignemale com a ascensions opcionals. Travessa cinc estrelles!

CRESTES: Esmentaré 3 recorreguts en aquest tipus de terreny, de menor a major dificultat i d´una categoría excepcional.

Com he dit amb anterioritat, el Vignemale és el meu massís preferit dels Pirineus. Descobrir-lo per la cresta del Petit al Grand Vignemale us deixarà un regust del tot inoblidable. De fet, us recomano fer tot el circ fins al Montferrant. Per altre banda, baixar a fer les agulles del Clot de la Hount, és una de les experiències més desagradables que us pugueu tirar a la cara. Allò està completament podrit! Quina por!

Tinc una especial estimació a la cresta del Crabioulés-Lezat. No puc fer-hi més. El meu amic David Campany i jo la vàrem fer un dia de Sant Joan excepcional. La roca és molt bona i només hi ha un pas de IV, al Gendarme Blanco, que és la màxima dificultat tècnica. Val moltíssim la pena.

Altre cop l´Aneto. Però és que no tinc més remei que recomanar la cresta de Salenques-Tempestats-Aneto. És un recorregut impressionant, sobretot fins al cim del Margalida, amb molt bona roca i passos de III, IV i algun V inferior. Des del cim del Tempestats a l´Aneto, la dificultat no passa de III sup., però la roca està més podrida, sobretot el tram de la Brecha de Tempestats. Aquesta ruta suposa un pas endavant en la dificultat de la progressió en el terreny de les crestes, al menys comparant-ho amb els
dos anteriors recorreguts.

Hi ha d´altres crestes que sempre m´han aconsellat, però no he gaudit en excés, suposo que per les situacions del moment. És el cas de la cresta de Costérillou, al Balaïtous, en la que es puja un dels 3.000 més difícils, la Torre de Costérillou, i la cresta del Crabioulés-Maupas...deuria tenir un mal dia. Tampoc puc opinar sobre la Cresta dels 15 Gendarmes i l´Arète des 3 Conseillers, doncs m´han quedat pendents.

Un últim apunt. La possibilitat d´accedir als 3.000 crestejant és enorme i fer aquest exercici de síntesi és realment difícil. Si hagués de fer una segona llista de recorreguts en crestes afegiria, de menor a major dificultat, la cresta del Bachimala a l´Abeillé, la d´Espadas-Posets, la del Circ de Tromouse, la dels Besiberris i l´Arète de Cap de Long fins al Badet. També tot el circ de cims que envolten el Llac del Portillon d´Oô és molt crestejable. De fet, es pot crestejar des del Gias fins al Boum, amb la màxima dificultat d´alguns passos de IV, abans d´arribar al Perdiguero.

CAMINADES: En aquest apartat vull esmentar aquelles excursions que no tenen cap dificultat tècnica, que no cal utilitzar les mans per a progressar.

Sens dubte, el Parc Nacional d´Ordesa ofereix una quantitat de caminades excepcionals i d´una varietat extraordinària. L´accés a les talaies més altes del Parc es pot fer per diverses valls: la de Pineta, el Cañón de Añisclo (no us el perdeu a la tardor), el Circ de Soaso, el Circ de Cotatuero (probablement el més espectacular), el de Carriata i la vall de Bujaruelo. Per remuntar els circs de Cotatuero i Carriata s´ha de passar ineludiblement per una zona de cadenes i clavilles...i aquí si que ens hi hem d´agafar ben fort, tot i que una vegada vaig ajudar a un manco a pujar per les clavelles de
Salarons, al Circ de Carriata.

Una gran excursió és fer aquest mateix circ, el de Carriata, fer tota la Faja de las Flores (imprescindible!!!!) i fer nit al refugi de Serradets, tot passant per la Brecha de Roland. El dia següent fer el Taillon, que és un dels 3000 més fàcils, i anar a dormir a Góriz. Des de Góriz us recomano fer tot el circ de Gavarnie pel seu capdamunt, des del Marboré fins al Casc. Excursió molt fàcil, on l´únic tram que cal vigilar és la reculada des de la Espalda, abans d´arribar a la Torre, i el descens després d´aquesta, abans de començar a pujar al Casc, un pèl dreta, on molt probablement caldrà utilitzar els crampons i el piolet. El descens cap al cotxe el podem fer per Cotatuero. Una altra ruta cinc estrelles!

La Pica d´Estats des del Refugi de la Vall Ferrera és una excursió molt fàcil i molt recomanable. Els més valents poden accedir al mateix cim, tot crestejant des del Coll de Sotllo (molt fàcil, II grau).

El Néouvielle també és un cim molt bonic i assequible, i sempre podem gaudir de l´amabilitat dels guardes del Xalet d´Orédon, si ens hi quedem a dormir. I el Posets per la vall del Forcau, una excursió tan fàcil com sensacional. Per a tots els iniciats en muntanya, us recomano totes aquestes sortides. I, sobretot, aneu a la Faja de las Flores a la primavera. No té preu!
Dalt del Pic de Russell. Col. Pito Costa

GRIMPADES: La majoria dels 3000 dels Pirineus els podríem encabir en aquesta categoria. Són excursions que no tenen massa dificultat tècnica, tot i que hem d´utilitzar les mans per a progressar i, tot sovint, la tècnica del ràpel. És en aquest apartat on he fet l´esforç de síntesis més important, doncs la quantitat d´excursions que es poden realitzar en aquest sentit són moltíssimes.

En primer lloc recomano el Balaïtous. Aquesta muntanya no té cap via normal realment fàcil. Aconsello una ruta que vàrem fer el Manel Orbay i jo mateix, el novembre del 2002. Després de fer nit al refugi de Respumoso, on malauradament us topareu amb un dels guardes més bords i desagradables de tot el planeta, pugeu al Balïtous per la Brecha Latour (canal molt descomposta segons la temporada, tot just abans d´arribar a les clavilles, III). Des d´allí baixàrem, tot rapelant, fins la gelera de les Néous i férem nit al refugi de Larribet. El dia següent pugem a una de les joies del Pirineu, el Pic Pallas, i tornem pels estanys d´Arriel fins al cotxe, a la Sarra. Sensacional!

Una altra gran excursió: el Monte Perdido per la cresta que surt del Coll del Cilindre. És d´aquelles coses que no he entès mai: com una via tan fàcil (no supera el II sup.) és tan solitària, en aquesta muntanya tan concorreguda. Amb els amics Miquel Vilaplana i Orbay la férem un estiu, totalment sols, quan per la via normal al menys hi havia 200 persones. Passant per aquesta aresta, ens trobarem amb el Dedo del Monte Perdido, totalment eludible. Tot i que les guies apunten a la Torre de Costérillou com el 3000 més difícil, jo vaig trobar el Dedo encara un pèl més compromès, sobretot per la mala qualitat de la roca i la dificultat d´empotrar-hi assegurances. Considero, així doncs, que el Dedo del Monte Perdido és el 3000 més difícil.

Per a finalitzar, una de les meves excursions predilectes. Els pics dels Infiernos, pels Ibones Azules. Tot i que el desnivell és considerable, val molt la pena fer aquesta excursió fent nit a Panticosa i pujant per tots els Ibones Azules. Des del Collado de Infierno comença la grimpada, molt fácil i sobre terreny calcari, que es pot tornar molt delicada en cas de pluja. L´ambient és espectacular i la travessa de les puntes dels Infiernos, per sobre la marbrera, amb unes timbes importants a banda i banda, fan que sigui una excursió espectacular. Si volem arrodonir l´excursió, baixem des de l´Ibon de Tebarray fins a Respumoso i d´allí a la Sarra. El juliol del 95, vàrem fer la travessa des de l´Argualas fins als pics dels Infiernos, crestejant pels Algas, el Garmo Negro i l´Aguja de Pondiellos. És, probablement, l´excursió a tresmils més llarga que recordo. Pels que estigueu més en forma, endavant, l´excursió val la pena. Només un consell. Si, tot baixant, us trobeu un personatge que us ofereix vi, desistiu. L´Alfred, que m´acompanyava en la travessa, i jo mateix vàrem arribar ben "gats" a Panticosa, després de fotre´ns mitja bota del més bon Rioja. No ens vàrem poder resistir.

Un últim apunt. Hi ha un parell de caminades, que requereixen l´ajut de les mans. Són grimpades molt fàcils, que no passen del II grau, però grans excursions per paratges molt recomanables: el Vallibierna des del Puente de Coronas, pujant per la tartera directa i fent la travessa tornant pels estanys de Vallibierna. La Punta Alta, accedint per Comalesbienes i baixant per Colieto i el refugi Ventosa i Calvell. I la Gran Facha, bé sigui per Marcadau o Respumoso.

El dia 20 de setembre del 2003 vaig tenir el plaer de fer les dues últimes puntes de més de 3.000 metres que em mancaven: l´Agulla SW del Russell i la Punta Oriental del mateix cim. Un nombrós grup d´amics em van acompanyar en aquesta celebració. Cava, pastís, xerrades de viatges, proeses muntanyenques, intercanvis de telèfons i direccions electròniques i projectes futurs fins a altes hores de la nit. A tots ells, gràcies per venir.