Ressenyes d'activitats de la secció de senderisme

PEDRAFORCA 2.497 m., Pollegó Superior per la Canal del Verdet



Data:diumenge 01 d'octubre de 2006

Comença la tartera

Sí, ja sabem que és un clàssic, però no em resisteixo a piular una miqueta sobre aquesta excursió.


El “Pedra”. Què té el Pedra que a tothom li tira tant?, he sentit dir a persones no gaire disposades a fer apologia de les muntanyes de casa nostra, que és la muntanya més bonica d’Espanya, el que si és ben cert, és que a mi, quaranta anys després d’haver-la pujat per primera vegada, em continua semblant una de les muntanyes més encisadores i completes que he conegut.


L’ascensió clàssica per la Canal del Verdet, comença sortint del refugi Estasen per un suau corriol entre boscos i praderies, que ben aviat s’enfila per canals molt més costerudes fins a trobar el coll del Verdet i després del coll, tant si es vol com si no es vol, ens espera una bona grimpada per l’aresta de roca fins arribar al cim.

Per descendir el més normal es baixar des del cim fins a “l’enforcadura” i seguir tartera avall fins trobar el corriol que entre boscos ens durà de nou fins al refugi Estasen.


El dia 1er d’octubre de 2006, a les 8 del matí ens vàrem aplegar una colla al refugi Estasen per pujar al cim del Pedraforca. Uns, els més mandrosos, ja havíem passat la nit al refugi i d’altres, van arribar el mateix diumenge.


El dia va aparèixer clar per quasi tot arreu, però mira per on, l’únic núvol del cel, estava baix i aferrat sobre nostre, i no ens deixava veure la cresta del Pedra.


La colla estava composta per set persones i no podia ser més heterogènia: tres feres ferotges, tres normalets i un xino xano, com correspon a una sortida de programa i oberta a tothom.


Sense pensar-ho gaire més, i com que els ànims eren bons, a un quart de nou vam arriar cap amunt, travessant la canal del Rimbau quan el camí ja es fa costerut. La temperatura era bona i malgrat la boira, la majoria ens anàvem treient roba de sobre, però en arribar tots suats al coll del Verdet, la cosa va canviar, mentre rosegàvem uns ganyips i reposàvem uns minuts, el vent fred de la carena ens va obligar a abrigar-nos.

D’aquest punt fins al cim queda encara una bona estona, però tan sols uns dos-cents metres de desnivell, ja tot és grimpada i es recomana seguir les marques grogues per a no embolicar-se, el recorregut és molt aeri, amb vistes espectaculars, però aquest cop no vàrem gaudir d’elles, doncs el núvol (l’únic núvol), ens va envoltar fins passat mitg dia.

La grimpada va ser molt bonica però el cim envoltat de boira és un xic decebedor, no té una figura massa definida i sembla el bony més alt d’una llarga carena, no obstant, un tub fixat a la roca del qual pengen ple de coses, i un grapat de persones al seu voltant, ens varen confirmar que ja haviem arribat.


Entrepà ganyips i glop d’aigua, composen el menú preparatori per al descens que ens espera. Als deu minuts de baixar, el cel aclareix (¡Quina gràcia!) i al devant nostre apareixen el Calderer, el Pollegó Inferior, l’Enforcadura i la torturadora Tartera que hem de continuar baixant, per assolir el corriol que ens durà de nou fins al punt de partida.


El descens per la tartera normalment ja és un martiri, però ara, a final de temporada i amb les pedretes escombrades de tant passar la gent, resulta ancara més empipador: relliscades a dojo, clavades de peus inesperades etc., han fet que la majoria, hàgim rodolat pel terra més d’un cop.


Arribats al refugi pel corriolet que desde el peu de la tartera flanqueja a través del bosc, i ja refets de la baixada, tots estem d’acord en que ha estat una excursió magnífica. Uns decideixen dinar al refugi i altres tornar tot seguit cap a Badalona.


Ens acomiadem, i fins la propera!!


P.D. De bones fonts hem sabut, que a alguns els hi van fer mal les cames durant dies, i d’altres la dolorida va ser la regió glútia, però ningú va dir res.

AnteriorSegüent
Pic de Salòria (2.789 m) Via Le Fil d'Ariadne a la Paret de Catalunya de Montrebei